Pot dir-se d'aquestes diligències el que dels salons de passos perduts: en si mateixes no són gens, però sense elles quedaríem atrapats en una gran estada, sense saber on anar, desconcertats i indecisos. Els successius lliuraments d'aquesta obra tracten en general més de la vida que de la literatura, i encara que formin una novel·la, estan menys relacionades amb la ficció que amb realitat, gran paradoxa. El que té de bo qualsevol llibre hauria de venir després, llegida ja l'última línia. Segueixen tractant aquestes pàgines assumptes que els familiaritzats amb elles coneixen bé, referits a personatges, peripècies i situacions de la vida personal del seu autor, sempre sense sortir de l'àmbit de la intimitat, doncs aquí succeeixen les coses més per dins que per fora, paradoxa no menor que l'altra. Diríem que són uns episodis nacionals, però de rodalies. Gràcies a aquests familiars recorreguts molts lectors troben en aquesta vida íntima de l'escriptor un fidel trassumpte de la seva pròpia. Sense que es jutgi quant hi ha de fortuna i quant de dissort en aquest fet, la veritat és que aquí gairebé tothom es diu Andrés Trapiello, pel mateix que, mentre li llegeixen a ell, ell es diu com tothom. Per això molts recorden amb insistència que aquest llibre no és literatura del jo, sinó una mica més modest, del tu, o de tu, que ara em sostens. I poc més cal afegir. En començar per aquesta solapa, tu, lectora, lector, també mostres ser diligent, i només per això mereixeria aquest nou lliurament del Saló de Passos Perduts fer bé allò que ?el que mereix ser fet, mereix que es faci bé?. Andrés Trapiello va néixer en 1953 en Manzaneda de Torío, León. Des de 1975 viu a Madrid. És autor de les novel·les La tinta simpàtica (1988), El buc fantasma (1992), La malandanza (1996), Dies i nits (2000), Els amics del crim perfecte (2003), En morir el Quixot (2004), Els confinis (2009), Ahir no més (2012) i El final de Sancho Panza (2014); d'un llibre sobre el maqui a Madrid, La nit dels Quatre Camins (2001), i d'un diari titulat Saló de Passos Perduts, del que porta publicades, amb aquesta, vint-i-un lliuraments, aparegudes totes elles en l'editorial Pre-Textos. Com a assagista ha publicat, entre uns altres, Les vides de Miguel de Cervantes (1993), Les armes i les lletres. Literatura i guerra civil (1936-1939) (1994, 2010), Els néts del Cid. La nova edat d'or (1898-1914) (1997), L'arca de les paraules (2006) i El rastre (2018). És autor així mateix d'una traducció del Quixot al castellà actual (2015). Els seus quatre primers llibres de poemes s'han reunit en Les tradicions (1991), volum al que van seguir Per ventura una veritat (Pre-Textos, 1993), Branca nua (2001), Un somni en un altre (2004), Segona foscor (2012) i I (Pre-Textos, 2018).