«In this life, we want nothing but Facts, sir; nothing but Facts!», proclama Thomas Gradgrind en les primeres línies de Temps difícils. És l'anhel de tots els ens de ficció, arribar a ser reals. Vendrien ells la seva primogenitura, el sentit que regeix les seves vides mentre que ens de ficció, amb tal de viure la nostra, imprevisible sempre i sovint erràtica i confusa. A l'inrevés del que li va succeir a Augusto Pérez, protagonista de Boira, que va viatjar fins a Salamanca per implorar clemència al seu creador, Miguel de Unamuno, que havia pensat deixar-ho morir, el que porta la batuta d'aquestes pàgines (que no el seu protagonista, ja que protagonista aquí només és la vida, la música de la vida) sol presentar-se de tant en tant al carrer Conde de Xiquena, a casa del seu autor, Andrés Trapiello, quan adverteix que la fe d'est en la literatura renquea, per dir-li, en primer lloc, que ni se li ocorri fer-li real, ja que gràcies a ser pura ficció ha pogut explicar quant ha volgut sense greus conseqüències i ha gaudit d'una llibertat i impunitat tals que para sí les volguessin els éssers de carn i os, inclòs el propi AT.; i en segon lloc, que passar d'immortal a mortal és, com sol dir-se, fer un pa com unes coques. Gràcies al seu estatut novelesco, aquest ésser fictici ha entrat a tot arreu, perquè és poc menys que invisible, i ha comprovat que al cap d'un temps ningú recorda el que va dir o no, i els que ho recorden acaben atribuint-li-ho a un ésser mitològic. I si per ventura per alguna de les coses que va veure o va dir han volgut represaliarle, ho han fet precisament en la persona de AT., per a gaubança i broma del seu doble, per usar la terminologia amb que Miriam Moreno va cridar a la M. que circula també per aquestes pàgines. Si Augusto Pérez volia exclamar, com Unamuno, «Somnis, somnis!», que és, per paradoxal que sembli, el lema de la realitat (no hi ha veritable realitat sense somnis, i això, el somiar, més que el parlar o l'explicar, és el que distingeix a l'ésser humà d'altres feres i criatures), el que porta aquests llibres només s'até a aquest «Fets, només fets!» del senyor Gradgrind, conscient que en ells, almenys en els quals ell repara, estan escrits a més els seus somnis. Andrés Trapiello va néixer en 1953 en Manzaneda de Torío, León. Des de 1975 viu a Madrid. És autor de les novel·les La tinta simpàtica (1988), El buc fantasma (1992), La malandanza (1996), Dies i nits (2000), Els amics del crim perfecte (2003), En morir el Quixot (2004), Els confinis (2009), Ahir no més (2012) i El final de Sancho Panza (2014); d'un llibre sobre el maqui a Madrid, La nit dels Quatre Camins (2001), i d'un diari titulat Saló de passos perduts, del que porta publicades, amb aquesta, vint lliuraments, aparegudes totes elles en l'editorial Pre-Textos. Com a assagista ha publicat, entre uns altres, Les vides de Miguel de Cervantes (1993), Les armes i les lletres. Literatura i guerra civil (1936-1939) (1994, 2010), Els néts del Cid. La nova edat d'or (1898-1914) (1997), L'arca de les paraules (2006) i Impremta moderna. Tipografia i literatura (1874-2005) (2006). És autor així mateix d'una traducció del Quixot al castellà actual (2015). Els seus quatre primers llibres de poemes s'han reunit en Les tradicions (1991), volum al que van seguir Per ventura una veritat (Pre-Textos, 1993), Branca nua (2001), Un somni en un altre (2004) i Segona foscor (Pre-Textos, 2012).