«QUAN s'anoten amb certa regularitat els successos de cada dia i al cap d'uns mesos es fa arqueig, som nosaltres els primers a sorprendre que aquest que ha escrit el diari sembla haver viscut molt més que un mateix. A un diari li ve a succeir el que a les campanadas d'un rellotge: quan són moltes i agrupades se senten millor que quan són poques, i també elles semblen llavors més acompassades, decidides, netes. En veure reunida la nostra vida arriba fins i tot a figurar-se'ns més harmoniosa i rotunda, i no perquè en veritat no és, sinó perquè és diferent: es viu més com més es recorda. De manera que ja estem així de ple en el terreny de la literatura, de la novel·la. No cal mentir ni inventar. Arribats a un punt, la vida mateixa, de tan real, ens sembla una ficció. Un amic, un ànima caritativa, va córrer a dir-li a l'editor d'aquest Saló de passos perduts, en ocasió de la publicació de Bogeries sense fonament, que havia estat gran absurbidad i il·lusionisme quin obstinar-se en la publicació d'un segon tom, quan ja existia un altre primer molt semblant. Què pensava? La meva vida és rutinària, sense sobresalts, i acomodada en la precarietat, però mai se m'ha ocorregut escurçar-la per això, de la mateixa manera que no penso arrencar-me un ull només perquè té un altre bastant semblant. Andrés Trapiello va néixer en 1953 en Manzaneda de Torío, León. Des de 1975 viu a Madrid. És autor de les novel·les La tinta simpàtica (1988), El buc fantasma (1992), La malandanza (1996), Dies i nits (2000), Els amics del crim perfecte (2003), En morir el Quixot (2004), Els confinis (2009), Ahir no més (2012) i El final de Sancho Panza (2014); d'un llibre sobre el maqui a Madrid, La nit dels Quatre Camins (2001), i d'un diari titulat Saló de passos perduts, del que porta publicades, amb Seré dubte, dinou lliuraments, aparegudes totes elles en l'editorial Pre-Textos. Com a assagista ha publica do, entre uns altres, Les vides de Miguel de Cervantes (1993), Les armes i les lletres. Literatura i guerra civil (1936-1939) (1994, 2010), Els néts del Cid. La nue va edat d'or (1898-1914) (1997), L'arca de les paraules (2006) i Impremta moderna. Tipografia i literatura (1874-2005) (2006). És autor així mateix d'una traducció del Quixot al castellà actual (2015). Els seus quatre primers llibres de poemes s'han reunit en Les tradicions (1991), volum al que si guieron Per ventura una veritat (Pre-Textos, 1993), Branca nua (2001), Un somni en un altre (2004) i Segona foscor (2012).