Volen ser els títols d'aquest Saló de passos perduts més o menys significatius. En el de Seré dubte, inspirat en l'argot esportiu («Josito serà dubte per al partit de la setmana vinent»), s'al·ludeix a una determinació i a una fatalitat, tant a una experiència com a un desig. L'experiència ens diu que la vida és i serà un dubte permanent, només resolta en part, i que les certeses, si són de llei, ens porten a nous dubtes. El cartesià «pinso després existeixo» no és en el fons sinó un «pinso després dubto» i àdhuc un «existeixo mentre que dubto». «Escric aquests llibres per parlar de les coses petites. Si em succeïssin grans coses, les explicaria com si anessin petites, per això els lectors d'aquests llibres crec que sempre han disculpat que parli de les petites com si fossin grans», assegura el seu autor en un dels pròlegs que vénen aquí. Els nostres dubtes són també de la grandària de les nostres certeses. Per ventura per això li hagi estat possible al seu autor seguir endavant amb aquesta novel·la en marxa, tan decidit i indecís. «Seré dubte» no és, doncs, més que l'acceptació de la vida, de tot quant ve en ella, i el desig i la determinació de seguir vivint sense renunciar al que ens manté vius: el combat de les nostres incerteses i l'esperança de resoldre-les un dia. I a grans dubtes, grans esperances. Així ho suggereix la il·lustració de coberta, una de les últimes del seu autor, Ramón Gaya: una gàbia buida i l'ocell que roman al seu costat només per recordar-nos que per fi és lliure. Andrés Trapiello va néixer en 1953 en Manzaneda de Torío, León. Des de 1975 viu a Madrid. És autor de les novel·les La tinta simpàtica (1988), El buc fantasma (1992), La malandanza (1996), Dies i nits (2000), Els amics del crim perfecte (2003), En morir el Quixot (2004), Els confinis (2009), Ahir no més (2012) i El final de Sancho Panza (2014); d'un llibre sobre el maqui a Madrid, La nit dels Quatre Camins (2001), i d'un diari titulat Saló de passos perduts, del que porta publicades, amb aquesta, dinou lliuraments, aparegudes totes elles en l'editorial Pre-Textos. Com a assagista ha publicat, entre uns altres, Les vides de Miguel de Cervantes (1993), Les armes i les lletres. Literatura i guerra civil (1936-1939) (1994, 2010), Els néts del Cid. La nova edat d'or (1898-1914) (1997), L'arca de les paraules (2006) i Impremta moderna. Tipografia i literatura (1874-2005) (2006). És autor així mateix d'una traducció del Quixot al castellà actual (2015). Els seus quatre primers llibres de poemes s'han reunit en Les tradicions (1991), volum al que van seguir Per ventura una veritat (Pre-Textos, 1993), Branca nua (2001), Un somni en un altre (2004) i Segona foscor (2012).