A les velles cases hi havia sempre un Saló Xinès, un Saló Pompeyano, un Saló de Ball, un altre de Retrats, cadascun empaperat o pintat d'un color, amb uns mobles apropiats i decoració idònia... En aquests palaus espanyols, una miqueta vetusts i atrotinats, hi havia també un saló que cridaven de Passos Perduts. La casa que no ho tenia no era una bona casa. Era el saló on ningú es detenia, però per on es passava sempre que es volia anar a algun dels altres. La teulada de vidre és el tercer lliurament d'aquesta novel·la en marxa que el seu autor ha titulat Saló de passos perduts, en la qual passa de tot, menys, com ja s'ha declarat en un altre lloc, interessants assassinats en sòrdids hotels. L'única cosa que es mata aquí és el temps que va passant d'una manera amena i sense ensopegades, com un d'aquells viatges que es feien antigament en diligència. Estem parlant, doncs, de la vida, conjugada en tots els seus temps, maneres i persones: l'humor, el relat, la suposició, la picada d'ullet, la poesia, una certa mordacidad confiada a la tendresa, les hipocondries i il·lusions i tot el que fa de la paraula contradicció la més humana de totes. Una d'aquestes contradiccions, no la més quina, és veure com aquest extraordinari Saló s'ha anat omplint de lectors. Cada vegada més nombrosos, cada vegada més solitaris i potser per culpa de pàgines com aquestes, cada vegada més orgullosos de ser-ho.