Tots els que s'han apropat a l'obra de Nathaniel Hawthorne (1804-1864) -Poe, Melville, Henry James, Borges- s'han mostrat unànimes en destacar la imaginació com a element dominant en la seva escriptura. En La Lletra Escarlata apareixen molts dels temes tractats en els seus relats, però aquesta obra es manifesta com la millor construcció narrativa del seu autor, i molts la destaquen com la millor novel·la nord-americana del segle passat. Ambientada en la Nova Anglaterra dels puritanos del segle XVII, La Lletra Escarlata narra el terrible impacte que un simple acte de passió desencadena en les vides de tres membres de la comunitat: Hester Prynne, una dona d'esperit lliure i independent, objecte de l'escarn públic; el reverend Dimmesdale, un ànima turmentada per la culpa, encara que digne de l'estima general; i Chillingworth, un ésser sinistre, cruel i venjatiu, que maquina en l'ombra. Per despertar l'horror, Hawthorne no recorre ni a la violència, ni al crim, ni a qualsevol altre recurs tòpic del gènere, sinó que descendeix al pou de la psicologia humana per observar les horribles bèsties que reptan i s'alimenten en la gàbia de la consciència. En definitiva, una obra que explora el sentiment de culpa, la força que es devora a si mateixa.