Tots els que s'han apropat a l'obra de Nathaniel Hawthorne (1804-1864) -Poe, Melville, Henry James, Borges- s'han mostrat unànimes en destacar la imaginació com a element dominant en la seva escriptura. Molses d'una Vella Rectoría, obra perturbadora i profunda, impregnada d'un romanticisme negre i una visió del món intensament pessimista, és el producte d'una imaginació radical i despietada en la seva clarividència. La constitució psicològica i moral de l'home és alguna cosa monstruós i deformi, i la civilització ha exacerbat els seus fonaments en el mal. Segons Hawthorne, la substància més ferma de la felicitat dels homes és una làmina interposada sobre l'abisme que s'estén pertot arreu, sota nosaltres... i aquesta làmina manté el nostre món il·lusori. No es requereix un terratrèmol per trencar-la, n'hi ha prou amb recolzar el peu. Hawthorne va intentar expressar aquest abisme -aquesta foscor que sosté la nostra fàbrica d'il·lusions- mitjançant la metàfora i l'al·legoria, a través d'una serp en el pit o una marca de naixement.