Per més que Les confessions d'un ànima bella constitueixi un text de caràcter literari, en ell es tanca un interès filosòfic, almenys si s'ha de jutjar per l'extensió del concepte de «ànima bella» en la filosofia del segle xviii, com es troba en Rousseau, Hegel, Schiller, entre uns altres. No obstant això el seu origen es remunta fins a Plató, i d'est a Plotí, de Plotí a sant Agustín i d'aquí a la mística alemanya de la baixa Edat Mitjana i a la literatura religiosa espanyola dels segles XVI i XVII. Però, què és un «ànima bella»? Prescindint dels molts matisos que té la qüestió, és aquella que tendeix al ben per si mateixa, per naturalesa i sense aparent esforç ni contradicció amb si mateixa. Es tracta d'una categoria moral, però que s'expressa amb terminologia estètica: unir el bell i el bé, segons el vell ideal grec, superant l'escissió entre naturalesa i llibertat. Des d'aquest punt de vista, és interessant assenyalar que les «belles ànimes» solen ser dones, que reconcilien inclinació i haver de, naturalesa i llibertat, però no per a si mateixes, sinó especularmente per a l'home que es veu reflectit en elles, i que escriu «belles» obres literàries. A més de les òbvies ressonàncies que per a una crítica feminista pugui tenir aquesta mistificación del femení, la categoria de «ànima bella» permet igualment comprendre algunes claus estètiques del romanticisme i del classicisme. I tot això a través de la fina mirada psicològica de Goethe.