El setze de gener de 1918, Anatoli Lunacharski, comissari d'Instrucció Pública de Lenin i posterior ambaixador a Espanya durant la Segona República, va acusar formalment a Déu de genocidi i crims contra la Humanitat, judici que es va dur a terme en una vista pública on, en la butaca dels acusats, mancant algú millor, van decidir posar una Bíblia. Durant cinc hores, la fiscalia bolxevic va llegir les acusacions contra Déu mentre els advocats defensors, comprats per l'Estat rus, intentaven exculpar-ho al·legant fins i tot alienació mental i demència. Com era d'esperar, després de tot aquest teatre, el tribunal va declarar culpable a Déu, condemnant-li a mort. Pena que s'executaria l'endemà quan un escamot d'afusellament va llançar una sèrie de ràfegues de foc al cel. Per tota aquesta sèrie de presses, el govern d'Estats Units va declarar a la seu de Nacions Unides que els drets de Déu van ser vulnerats en un judici injust, així que va decidir jutjar-li de nou per tractar de fer-li justícia... almenys a títol pòstum. El cas li serà adjudicat a John, un jove lletrat que, acompanyat per un misteriós erudit anomenat Jason, viatjarà a Jerusalem per recuperar la seva fe, demostrar que Déu existeix i exonerar-ho de tota culpa. A la seva volta a New York, John no solament haurà d'enfrontar-se als seus propis dimonis, sinó també als testimonis que l'acusació anirà cridant per intentar demostrar que Déu és un «amic imaginari» i condemnar-ho per «omissió de socors», exemplificant les quatre principals formes d'ateisme que imperen en la societat. Durant aquest viatge interior i exterior, John descobrirà qui és Jason -algú que molts semblen reconèixer però ningú sap situar-- qui és el fiscal, però sobretot qui és ell.