Antígona contra les injustes lleis de l'Estat. Antígona defensant les lleis del cor. Antígona enfront de la ceguesa complaent. Antígona combatent el patriarcat. Són moltes i molt diverses les lectures que s'han fet del clàssic de Sófocles, de Plató a Judith Butler, passant per Hegel o Kierkegaard. Ara bé, ningú fins avui s'havia atrevit a reescriure Antígona com ho ha fet Slavoj iek, amb la declarada intenció d'abandonar la literalitat del text perquè aquest sigui, no obstant això, més fidel que mai al seu esperit. Però com és possible distanciar-se de la seva literalitat sense trair-ho? No ha anat iek massa lluny degenerant, despullant del seu gènesi, l'obra tràgica de Sófocles? Per a l'autor mirar de front l'obra clàssica, tractar-la com alguna cosa «obert» i orientat al futur és l'única manera de mantenir viu allò que batega després de l'obra i de fer justícia amb Antígona: actualitzar no és solament portar a l'actualitat, sinó renovar. Aquesta falta de fidelitat és el punt d'inflexió que suposa la versió de controvertit filòsof eslovè. En acabar Antígona, ens percatamos que no ha estat merament un fascinant joc d'interpretacions, reflexos i lectures, sinó que és un treball polític que mostra que la llei i la dissidència es retroalimenten, exposant la tensió que regeix les relacions entre Estat i poble, família i individu, home i dona En caure el teló, resulta impracticable creure que vivim sense fer-nos mal, sinó que tots els nostres actes ens fan culpables.