Què roman en aquest món on tot pansa? Què aconsegueix salvar-se de la inflexible llei de caducitat que condemna a tot el vivent, inclòs l'ésser humà, a l'extinció i a l'oblit? Si existís un arca de Noé que rescatés alguns béns de l'imminent diluvi universal, quina càrrega ens estaria permès pujar a bord per assegurar a l'embarcat alguna manera de perduración no subjecta a termini? Dos són les modalitats de perduración humana al nostre abast: l'obra artística i la imatge de la vida, quan l'una i l'altra aconsegueixen la forma de perfecció, estètica i ètica, que els és peculiar. La primera es troba reservada a uns pocs, els artistes, mentre que la segona concerneix a tots, universalment. Després d'una presentació general del tema, el llibre avança centrant la seva atenció en la segona d'aquestes modalitats, la imatge de la vida, entesa com l'exemple deixat per algú en morir en la memòria d'els qui ho sobreviuen. Encara que no arribem mai a ser feliços, ningú podrà mai expropiar-nos el dret a viure la nostra vida amb exemplaritat i, després de la nostra mort, llegar una imatge lluminosa digna de perdurar en el record col·lectiu. La teoria sobre la imatge de la vida es concreta a continuació mitjançant dos estudis de cas que la il·lustren. Primer, un assaig sobre la imatge de la vida de Cervantes, composta de tres elements essencials -idealisme, cortesia i humor- que en combinar-se donen la fórmula secreta del cervantismo. I, finalment, tanca el volum Inconsolable, monòleg dramàtic on l'autor salta per primera vegada de l'assaig filosòfic a l'escena teatral i dibuixa, sumit en duel, la imatge de la vida d'una persona molt estimada pertanyent a la seva experiència directa i quotidiana, el seu pare, en la proximitat de la seva defunció.