En 2012 Amin Maalouf va entrar en l'Acadèmia Francesa per ocupar la butaca 29. El mateix del que anteriorment van ser titulars Claude Bernard, Ernest Renan, Henry de Montherlant i Claude Lévi-Strauss, entre uns altres. En " Una butaca que mira al Sena " , Amin Maalouf ret homenatge als seus divuit predecessors, un a un en un gest de gratitud humana i cultural. A través de les seves vides i obres anem assistint als canvis culturals, socials i polítics que s'han anat produint en els últims quatre-cents anys. Els poders creixents i decreixents de reis, nobles, clergat...; les intrigues de palau, les revolucions, les guerres...; les majors o menors influències en diferents èpoques de filòsofs, dramaturgs, poetes, novel·listes...; l'evolució i els contrastos d'idees, les lluites entre egos en les quals es van veure embolicats Voltaire o Victor Hugo... Tot comptat amb la amenidad, l'encant i l'entusiasme que caracteritzen a Amin Maalouf; destacant curiositats, anècdotes i de vegades paral·lelismes, que ell mateix desconeixia abans d'escriure aquest llibre, com la de Pierre Bardin, el primer titular de la butaca, que es va ofegar en el Sena, o el conegut Montherlant que es va suïcidar en una cambra amb vista a aquest mateix riu que banya l'Acadèmia. " Una butaca que mira al Sena " no només ens ofereix un ampli panorama de la cultura francesa dels últims quatre segles, sinó també de l'europea en el seu conjunt, donades les influències mútues en tots dos sentits com es pot apreciar en el Corneille escrivint sobre El Cid del que parla Maalouf. Ens fa descobrir el permanent i ho mutable del gènere humà en aquest caleidoscopio cultural. Tot amb la mirada intel·ligent, des de la seva butaca al costat del Sena, d'aquest escriptor mediterrani: libanès de naixement, francòfon d'educació i universal per vocació.