Gottfried Wilhelm Leibniz va morir a Hannover un dissabte de novembre de l'any 1716, i les seves restes un mes després dipositats en una tomba sense nom. Després de dècades en l'oblit, en 1790 es va recordar al geni alemany amb una gran làpida el breu epitafi de la qual resava Ossa Leibnitii, és a dir, «els ossos de Leibniz».  A través de l'epístola fictícia que un filòsof «amagat» dirigeix a un discret cortesà, Francisco José Fernández, en un brillant exercici literari, ens desvetlla hàbilment les claus del formidable polígrafo germà. El propi Leibniz, qui va reflexionar en diverses ocasions sobre la utilitat teòrica de certes ficcions, estaria sens dubte orgullós d'una missiva que no només serveix per divulgar la seva obra, sinó que compleix a més la màxima horaciana de prodesse et delectare, instruir delectant.