«Què és, doncs, la qual cosa destacaríem en aquest judici final sobre Carlos V? El seu comportament caballeresco, el seu respecte a la paraula donada, el seu sacrifici personal en pro dels seus pobles...» Manuel Fernández Álvarez (1921-2010) segueix sent la gran autoritat en l'Espanya del segle XVI, a la qual va dedicar més de cinquanta anys d'estudi. La seva obra magna, Carlos V, el césar i l'home, és un d'aquestes rares troballes en què la biografia de el emperador ens arriba amb tota la passió que el seu autor va posar en ella i amb la qualitat literària que pocs com ell han sabut aportar a les seves obres històriques. L'obra va merèixer el premi Don Joan de Borbó al llibre de l'any en 2000. Al llarg d'aquestes pàgines contemplem al rei-soldat posant la seva vida a el tauler per lluitar per l'alliberament de Viena o per la presa de Tunísia o d'Alger. Li veiem com el gran viatger, anant i venint pels seus regnes per conèixer i ser conegut pels seus vassalls, o per entrevistar-se en el cim amb els grans personatges del seu temps. Veiem a l'emperador, llança en ristre, cavalcant per els camps de Mühlberg, tal com ho va pintar el genial Tiziano. És el mateix que, cansat del poder, es retira a l'últim refugi de Yuste. Però és també l'home de família, al que veiem viure el Nadal amb els seus, com ho va fer en 1536 en Tordesillas, juntament amb la seva dona, l'emperadriu, amb els seus fills i amb la seva mare, donya Juana. I, com no podia ser menys, l'home galant del Renaixement, del que es van coneixent els seus uns altres llancis amorosos.