Ja no aconsegueix amb viure una sola vida: com si d'una nina russa es tractés, cal estar preparat per anar traient de la matriu totes les que es puguin i al mateix temps intentar, si és que això és possible, no deixar de ser un mateix. Tot això té un cost emocional i unes regles de funcionament: és el màrqueting existencial.  Al món global ja no hi ha lloc fix i el que és, no dura. Ja no hi ha països, hi ha marques; no hi ha sistemes representatius, hi ha circuits financers; no hi ha ciutadans, hi ha productes. Per ocupar un lloc és necessari generar un relat propi, ser capaç de generar un storytelling del jo que permeti situar-nos com a productes en un sistema inestable i canviar de relat, reformular el producte atès que el mercat ho demandi.  El màrqueting existencial ha substituït a l'esperit del contracte social, doncs aquest nou entorn ja no constitueix un territori de convivència sinó una zona de transaccions. En la posteconomía els benefi cios ja no provenen de la producció, per tant, el treball, tal com l'hi entenia, no pot ser una eina de vida. En el camp social s'imposen altres regles i el màrqueting existencial apareix, de moment, com l'única estratègia de supervivència.