La reina Sofia és un dels personatges menys coneguts de la vida política i social espanyola. Els seus silencis i escasses declaracions públiques han fet d'ella, i de les seves idees, un misteri que s'està desvetllant -aquests últims temps- a causa de la cataracta d'esdeveniments que recorre, sense treva, la vida de la Monarquia Constitucional. Lloada per Franco, la Reina ha sabut «nedar i guardar la roba» i posicionar-se amb discreció, fins a convèncer als espanyols de la importància del seu paper institucional en la consolidació de la Corona.  Després de fixar la seva mirada en Belén Esteban i Letizia Ortiz, Miguel Roig -un dels observadors més aguts de la realitat quotidiana- centra la seva anàlisi en la figura pública de Sofia de Grècia, deixant clares, de forma irrefutable, tant la seva complexa personalitat com les llums i (algunes) ombres que jalonen la seva trajectòria humana i professional.  «La reina Sofia és desplaçada del relat palatí per una successió de fets simultanis (el affaire del Duc de Palma, l'accident de l'infant Felipe Juan Froilán i el del Rei a Botswana) per allotjar-se en la telerrealitat. Abans, molt abans, quan la socialdemocracia es va revestir de pragmatisme, el rei Juan Carlos, en un tret d'avantguarda, es va tornar líquid i es va confondre amb el sentir del cos social: és l'instant en el qual se li identifi ca amb el camp progressista. La Reina, llavors, li acompanya, però gens indica que comparteixi aquesta mobilitat. La reina Sofia navega per la realitat com Ulisses pel mar, però hi ha Ítaca alguna en el seu horitzó? És la telerrealitat una sort de ceguesa i, com Èdip, s'arriba a ella per veure al fi n la veritat?» Miguel Roig