La pregunta per la veritat és tan antiga com la filosofia occidental, probablement perquè els éssers humans necessitem creure no només en veritats concretes, sinó també en l'existència de la Veritat. Safranski explora la consciència que l'ésser humà té de ser un subjecte escindit, separat tant de si mateix com de la resta de la naturalesa. L'anhel de recuperar aquesta unitat perduda ens induiria a la creació de grans conceptes abstractes, universals i absoluts. Safranski recorda que som nosaltres els qui generem veritats constantment i, davant l'amenaça del dogmatisme i del totalitarisme, propugna la ironia i el distanciament.