Tucídides (c.460-c.395 a. de C.), membre d'una família aristocràtica atenesa, va participar personalment en l'anomenada guerra del Peloponeso, que va enfrontar a atenesos i espartanos entre el 431 i el 404 abans de Crist. Sobre la base de la seva pròpia experiència, es va proposar escriure la crònica del conflicte, iniciant una nova forma d'història, que no només es mostra exigent a establir la veritat dels esdeveniments que narra, sinó que els situa en el seu context, amb un realisme polític que li permet exposar cruament la lògica de l'imperialisme dels vencedors. El relat arriba al seu màxim interès en la part final de l'obra, dedicada a l'expedició dels atenesos a Sicília, en què denuncia les incompetències i les traïcions que van conduir a un desastre final, en una narració d'innegable grandesa, que va portar al gran historiador britànic Macaulay a sostenir que es tractava, no només del més gran llibre d'història de tots els temps, sinó de la ?cim de l'art humà?.