Manuel Vicent torna a emprar amb destresa la sàtira com a arma literària per abordar la Transició, un període proper i encara polèmic. Érase una vegada un príncep que partia maons amb la mà, un simpàtic polític de billar i una dona rossa malferida. Amb ells la història va formar un triangle, dins del com va tirar els daus l'atzar, principi i final d'aquest relat. Dècada dels seixanta, vents de canvi a Espanya. Poc després que don Joan de Borbó veiés entre racions de calamars com el seu fill jurava els Principis del Moviment, el cadàver del Cabdill va entrar sota pal·li i pel seu propi peu fins a la tomba. Rajoy i Zapatero encara eren estudiants. Aznar jugava a falangista. Tendre Galván, Felipe González i Carrillo pugnaven per sortir de la clandestinitat mentre el triangle s'anava perfilant per encastellar a l'heroi d'aquesta gesta. I va ser així com en el mes de juliol de 1976 el rei va nomenar president del Govern a Adolfo Suárez, gràcies a aquella noia rossa de la qual tothom estava enamorat. Solament que l'heroi ja no pot recordar-ho. Manuel Vicent ens condueix de la seva mà a acompanyar a Suárez a través del bosc làctic de la seva memòria, on els personatges, reals o imaginats, passegen com a espectres. En el camí ens parla de somnis, traïcions i intrigues; de noces fastuoses a la Vall dels Caiguts i d'afusellaments inesperats; d'amors prohibits i fills il·legítims. De noblesa i d'atzar. L'atzar que va posar a una dona rossa d'ulls ametllats en el camí de l'heroi abans que els dos es perdessin en les boires de l'oblit. Entre la ficció i la història, entre els noms d'ahir i els de ara, aquest joc literari creat a partir de la confusió de la memòria perduda de Suárez és un retaule de boira, un joc polític mogut per l'atzar. Des de la postguerra fins avui. La crítica ha dit: «Ningú, excepte Manuel Vicent, podria haver escrit amb tanta propietat i desimboltura, amb tanta ironia i tristesa, aquesta novel·la fingida, disfressada de retaule desllorigat i tremend del franquisme mitjà i tardà.» Manuel Rodríguez Rivero, Babelia «La barreja de realitat i ficció en aquesta crònica fabulada de la Transició produeix un peculiar episodi nacional summament divertit». Santos Sanz Villanueva, El Cultural «L'atzar de la dona rossa té una embranzida malenconiosa i vagament oníric que transporta a un temps de brega, la primera transició sobretot, i ho fa amb armes indirectes, metafòriques.» Jordi Gracia, Babelia «Manuel Vicent ha escrit el seu millor llibre en anys. J.M. Pozuelo Yvancos, El Cultural