Quan Franco designa a don Joan Carlos de Borbó successor a títol de rei, l'ordre dinàstic representat pel pare del sobirà, don Joan de Borbó, es falleix definitivament. L'hereu legítim d'Alfonso XIII quedava descartat com a dipositari i continuador del llegat polític del dictador, amb qui, al llarg dels anys, havia mantingut una duríssima disputa, callada unes vegades, oberta i descarnada en no poques ocasions. Enmig d'aquest conflicte, Abel Hernández dibuixa la personalitat de don Joan Carlos, un instrument en la partida que durant anys es va jugar entre Estoril i El Pardo. L'habilitat del jove Príncep, que va aprendre des de nen a anteposar el futur de la institució monàrquica als seus propis sentiments, va posar fi a una tasca històrica: superar l'enfrontament entre vencedors i vençuts en convertir-se en rei de tots els espanyols. Un rei de mirada trista que mai oblidaria els freqüents desencontres amb el seu pare que es van derivar de la seva difícil posició.