L'individualisme és una conseqüència de la igualtat civil i política que produeixen els règims democràtics, però pot ser també el major escull perquè la democràcia sigui satisfactòria. Per això és un valor paradoxal, perquè, encara que tendim a qualificar-ho pejorativament, l'afirmació de l'individu ha significat un progrés per a la humanitat. No es tracta doncs de renunciar a l'individualisme, n'hi ha prou amb fer compatible el respecte per l'individu amb les exigències de la vida en comú, amb la necessitat de viure en societat. D'aquest imperatiu deriva l'actual atenció a l'ètica: ètica aplicada a la política, a la comunicació, a la medicina, a la tecnologia, a l'empresa... Exigir ètica és demanar a l'individu un ús de la llibertat compatible amb els interessos de la comunitat, de manera que, com ens diu la professora Camps «avui el progrés consistirà en la capacitat de mantenir la potència de l'individu sense que, al mateix temps, aquest renegui de la seva condició d'animal polític».