Venècia és una ciutat que no es pot dir, a la qual no podem arribar; una ciutat feta d’ombres, d’humitats, boires, bellesa, melancolia; una ciutat única que durant molt de temps fou la ciutat. Ara la veiem desordenada, passada de moda, com una vella actriu. Està en decadència des de fa massa temps. Ofegada per l’onada inacabable de turistes —els bàrbars, com els anomenava Henry James—, ha iniciat un camí de no retorn. Malgrat tot, ens atrau, ens sedueix, i de temps immemorial ha despertat la curiositat dels visitants. S’està convertint en un llogarret global, amb una població de menys de cinquanta mil habitants, però on les associacions dels residents per defensar-la tenen una força extraordinària. Aquest llibre combina una visió de conjunt de la ciutat, on l’autor ha viscut els últims anys, i el seu testimoni personal. Són uns apunts sobre una Venècia insòlita, perduda, que ja no existeix, però que reviu en les veus de Proust, Morand, Zanzotto, Brodsky, Matvejević i Scarpa, entre altres testimonis artístics i literaris que en conserven la memòria.