Quan es va asseure per escriure sobre les dèries que ha tingut durant la vida, Carmel Bonnín es va sorprendre en comprovar que el que en sortia era aquest recull de narracions tan heterogeni, que presenta com a fil conductor l'ideal d'un món més just, una reivindicació sempre matisada per l'humor i la ironia com a autodefensa davant el dolor i la mesquinesa dels humans. Indignat per la crisi financera que afeixuga els qui no en tenen cap culpa, per l'atur creixent, per la corrupció que ens assetja i pel temps de naufragis que vivim, espera que cada nàufrag trobi la seva platja.