PLUJA QUE S’ACOSTA  Han esborrat la pissarra de les golfes  / i el vent encén la llum dels estels,  / que és nerviüda, ara. Algú ho descobrirà, algú ho sabrà.  /  I si en algun indret d’aquest gran planeta / se sap la veritat, un bocí ressec, envernissat pel sol  / quedarà tot just penjant en la seva pròpia infàmia, en la seva humilitat. Ningú / no en traurà profit, però les coses ja no poden empitjorar. / Continua jugant i prou, perfeccionant com ho fas el pas /  dins el desordre, ara intencionat. ¿Que no ho veus  / que no hi podem fer res més? Mentrestant, grans focs  / s’alcen, com pallers en flames. Ja han ajustat l’esfera  / i és inquietant, però tota la teva finesa és al viure  / conspira-hi en contra, ara que això és casa nostra: / un lloc d’on ser, i pel qual la gent es pugui preguntar