A principis dels anys trenta del segle XX a Catalunya es produeix una clara identificació d'interessos entre un grup de joves arquitectes amb inquietuds modernitzadores i la ideologia política republicana i progressista. Junts pretenen canviar les condicions de vida dels ciutadans. Aquesta preocupació social, acompanyada del coneixement de la realitat europea i la intenció de traslladar aquest progrés a les ciutats catalanes, defineix un pensament dels nostres protagonistes. Abans d'ells altres professionals havien lluitat des de pressupòsits republicans per la modernització del país. Però no serà fins a finals dels anys vint, i sobretot durant la dècada dels trenta, que aquest pensament s'agrupa en un moviment renovador de l'arquitectura, que creix en paral·lel a d'altres moviments, com el de renovació pedagògica, als quals permet desenvolupar-se amb totes les seves potencialitats la nova i esperançada etapa republicana.