Tot canvia després d’un altre got d’absenta. Deixes el got damunt la taula, mires per la finestra i tens temps de veure una línia de llum que recorre fugaçment el carrer, il·lumina per un instant la roba estesa en un balcó i es clava al portal de casa. Darrere dels vidres encesos endevines les siluetes dels Nohisom, que es deixen engolir per la fosca de l’escala. Ara passen les cosines Tonell, que corren cap al teatre aferrades a la bossa. Madona Quèlonia, la més vella del barri, escura les seves eternes escopinyes. I sempre aquesta llum que projecta clarobscurs en tots els rostres que troba, tots anònims i alhora protagonistes del dia a dia. Què els passa pel cap? Quines penes els afligeixen? Quines secretes alegries? Per què no riu mai el cambrer Zero? En Borris Sol esgarrapa la guitarra i en treu una cançó d’amor que només el seu germà valorarà com cal. Les persianes del senyor Búnquer ho vigilen tot. La llum declina.

Tina Vallès observa la vida que transcorre a l’escala, als carrers, al barri. Imagina rastres d’històries en les ombres disfressades de normalitat que ens passen pel costat i que amb prou feines veiem, però que formen part de les nostres vides. I ho fa amb la subtilesa i la precisió d’una llum fugaç que enfoca el més petit detall i deixa entreveure tota una escena.