Ha arribat l'hora d'humanitzar la política donant a les dones un paper protagonista.

El feminisme ens ha ensenyat que allò personal és polític. Posar la vida al centre és optar pel «cuidem-nos» com a projecte, per humanitzar la política. Mireia Boya trenca el silenci amb un llibre que ens fa reflexionar i ens emociona. I ho fa obrint-nos el cor i compartint les seves impressions més íntimes sobre el seu pas pel Parlament i pel Secretariat Nacional de la CUP-CC, el dolor per no haver pogut estar més amb la mare en els seus darrers moments, les actituds masclistes patides en primera persona, l'organització del referèndum i la repressió i les seves conseqüències o el valor de la solidaritat i la sororitat.

Per a una dona, incorporar-se a la política és un repte doblement exigent. Per això, l'autora mira a la cara aquest món salvatge, masculinitzat, i li demana una transformació. Un canvi en femení, en què l'autocrítica, la comprensió i l'empatia són les úniques eines per tirar endavant, per fer-la més humana, per despatriarcalitzar-la. Un homenatge a les dones del referèndum i a totes les que ens han precedit en la lluita feminista, però també un crit a la vida i al futur per empoderar les noies que vindran. Perquè si les dones hi som, seguirem teixint un futur amb els fils roig i lila dels drets socials i el feminisme. La llavor està plantada, només cal seguir regant-la.Mireia Boya Busquet va néixer el 1979 a Sent Gaudenç (Occitània). L'amor per les muntanyes del seu Aran ha fet que esdevingués ambientòloga i doctora en gestió i ordenació del territori per la Universitat de Mont-real. La defensa del territori i el medi ambient l'ha combinada amb l'activisme polític per l'alliberament social i nacional, primer amb la creació de l'ANC a l'Aran i més tard des de les organitzacions polítiques Amassa i CUP-CC, per a la qual va ser diputada al Parlament en la XI legislatura. La defensa de la llengua occitana, la lluita feminista i ecologista i el socialisme formen part del seu activisme polític, en un projecte republicà, en què els Països Catalans i Occitània siguin nacions lliures que puguin coexistir i col·laborar.