Una emocionant apologia de la imaginació i la creativitat aplicades a les ciències.

Un dia de fa uns quants anys, el narrador d’aquest llibre va veure un vídeo a YouTube que el va espe­ronar a emprendre un viatge que el duria primer a Florència i més tard al desert xilè d’Atacama. Al vídeo, Italo Calvino, autor de Per què llegir els clàssics i ell mateix un dels escriptors més impor­tants del segle XX, hi deia, sense cap ombra de dubte, que Galileu era el més gran prosista de la llengua italiana. Per què un home de lletres com Calvino professava tanta admiració literària per un home de ciència com Galileu? Què és el que comparteixen l’un i l’altre, malgrat la rígida sepa­ració del saber en ciències i lletres?

Antic professor de física frustrat per les limi­tacions dels programes acadèmics, periodista es­pecialitzat en la divulgació de la ciència, lletraferit empès per una curiositat fèrtil i un sentit de l’existència que podríem qualificar de romàntic, el narrador té la intuïció que la resposta només la trobarà en el telescopi amb què Galileu va canviar el món ara fa 400 anys. Què si no un cert esperit artístic i molta imaginació podria haver omplert de sentit la distància entre allò que la ciència òpti­ca del segle XVII permetia albirar i les conclusions revolucionàries a les quals va arribar?

A Si un dit assenyala la lluna, Toni Pou ens fa partícips d’una original aventura intel·lectual narrada per una veu sàvia i humil que observa, investiga, passeja, especula, viatja, fabula, dub­ta, explica anècdotes, es deixa endur per les gi­ragonses de l’atzar, es meravella i de vegades també confon ficció i realitat...