Ja fa uns anys que el tema que m'apassiona és el mateix que em lliga de mans i peus, la causa o potser la conseqüència de la meva malaltia que jo denomino melancolia. No sé si estic malalta perquè, des que vaig néixer, he patit en silenci una tristor aparentment injustificada o si, per contra, la malaltia ha fet que hagi dut a terme com una mena de reescriptura del meu passat, que hagi tenyit de gris tota una sèrie d'anys que en realitat van ser de color magenta o, si més no, vermells, intensos, feliços. El cas és que, des que em vaig posar malalta, cada vegada que intento escriure qualsevol cosa acabo parlant de la malaltia mental crònica que em corseca de fa més d'una dècada. Però entenc que l'escriptura amb majúscules, la que aspira a ser una creació literària, ha de ser alguna cosa més que la posada en escena d'uns neguits personals. Cal buidar-ho tot seguint un cert ordre, aplicant-hi unes formes, un ritme, establint connexions amb altres realitats, amb altres escrits, de manera que el resultat final pugui interessar a algú més que a nosaltres mateixos o als nostres familiars i amics.