Joan Casas (L´Hospitalet, 1950), és dramaturg, poeta, traductor i crític. Fa de professor de Teoria i d´Escriptura a l´Institut del Teatre de Barcelona. De les obres de teatre que ha escrit, n'ha estrenat mitja dotzena; algunes han estat premiades i algunes publicades. De traduccions, n'ha fet una setantena llarga en poc més de vint anys, sobretot del francès, l'italià, el portuguès i el grec. Ha publicat, també, sis volums de poesia (dos d'ells en col·laboració amb Feliu Formosa). Pols de terrat, que va ser premi Víctor Català l´any 1979, és fins ara el seu únic volum de narracions; reeditant-lo, Joan Casas espera reprendre la seva obra narrativa, amb el beneplàcit del públic lector.Pols de terrat parla d'un món passat però ben viu, i ens l'ofereix, com si fos nou de trinca, en disset narracions. És un món literari, és clar que sí; i, com a món literari, té aquella mena de riqueses d'estil i d'argument que permeten al bon lector de treure'n tot el partit. Però el món de Pols de terrat és també, o ho va ser, un món real, una ciutat en creixença en uns temps de creixença personal i col·lectiva: l'Hospitalet de Llobregat a la dècada dels cinquanta i a la dels seixanta. Pols de terrat fa reviure aquest escenari històric perquè els personatges hi adquireixin una autenticitat corprenedora: perquè els nens hi juguin i els adolescents s'hi coneguin i els joves s'hi obrin camí, mentre els més grans recorden. Aquest és un dels mèrits que van fer que Pols de terrat obtingués un premi important el 1979. Els anys no han fet perdre gens de qualitat a l'escriptura de Joan Casas, que avui, amb plenitud de forces, ens convida a redescobrir un valor irrenunciable."Pols de terrat és un recull de contes lingüísticament exigents que posen a prova els dots narratius de l'autor. No es tracta d'un recull tan heterogeni com la varietat d'estils i plantejaments pot fer suposar. De fet, té una mica els aires d'un retaule, on els personatges es reprenen sovint d'un conte a l'altre. No ens sorprèn, doncs, que els contes d'ambient infantil ocupin la primera part de l'obra, la qual avança gairebé com una novel·la, a mesura que els personatges esdevenen adults. El lector pot tenir la sensació que en l'autor hi ha més aviat matèria de novel·lista que de contista. El temps ho dirà."Pròleg de la 1a edició Francesc Vallverdu, gener de 1980