Poesia escènica XII: Icones per a 1962 és un recull de quatre peces de maduresa que Joan Brossa escrigué els primers seixanta, en un moment d'experimentació escènica en què criticà de manera contundent aquells elements que inhibeixen el lliure albir de l'individu. En una conjunció de mimesi i intertextualitat, Brossa s'inscriu en una tendència iconoclasta que palesa la submissió de l'individu als poders sociopolítics executors del franquisme a Catalunya i convida l'espectador a prendre part activa en la realitat que l'envolta. Amb aquestes peces, el lector contemporani observarà el compromís ideològic del poeta, no només pel que fa a qüestions públiques, sinó també per la finalitat i la reivindicació de l'escena com a medi i mitjà a l'hora de proposar un incendi que purifiqui la comunitat del dolor i la culpa d'una traïció històrica.