Poesia escènica IV: Els déus i els homes aplega dues de les grans obres de Joan Brossa: Or i sal (1959) i Calç i rajoles (1963), dos exemples amb trets temàtics i estilístics comuns, que permeten acostar-nos a un dels dramaturgs catalans més interessants del segle XX, tant pel missatge que ens vol transmetre com per la forma poètica en què ho fa. Un tret que agermana les dues peces és la presència dels déus i les seves històries, la qual cosa qüestiona, com és habitual en Brossa, el cristianisme i l'església catòlica alhora que demostra que la necessitat espiritual de la humanitat l'ha portada a la creació de mitologies que expliquin l'existència de l'univers i de l'home. D'altra banda, les dues, sense un fil conductor clar, ens fan pensar en l'essència de la humanitat mentre aparentment ens expliquen faules estranyes o ens fan somriure per la ingenuïtat dels personatges. Tot això acompanyat d'un llenguatge que ens atrau poèticament, com observà Joan Obiols en una crítica realitzada després de la polèmica estrena d'Or i sal l'any 1961. A Calç i rajoles, de 1963, Brossa homenatja Ignasi Iglésias a partir de la darrera escena de Les garses, però introduint nous elements poètics i canviant radicalment algun parlament, de manera que l'obra adquireixi una nova intenció. Com ha dit Pere Gimferrer: «Es tracta d'un cas de insòlit dins la història del nostre teatre.» En ambdues obres es parla de déus de procedència diferent. Inventats o de cultures reals, el missatge de Brossa és clar: les mitologies poden intentar explicar la nostra existència però no es poden convertir mai en creences imposades. Al capdavall, ningú no pot estar segur de tenir la veritat.