«Sigui com sigui, l?origen mental dels meus heterònims resideix en la meva tendència orgànica a la despersonalització i a la simulació.» Així explica Fernando Pessoa la gènesi dels seus heterònims, poetes inventats per l?autor?«coneguts inexistents»?emmarcats en un teixit literari específic i amb una biografia fictícia pròpia que els atorga autonomia personal i que alhora estableix entre ells una densa i irònica xarxa de relacions. L?edició que avui presentem del poeta ortònim?Fernando Pessoa?i dels tres heterònims?Alberto Caeiro, Álvaro de Campos i Ricardo Reis?va precedida de diferents textos en què els quatre personatges s?expliquen a si mateixos tot explicant els altres. El lector hi trobarà una guia per endinsar-se a l?univers poètic?laberíntic i també diàfan?de Fernando Pessoa. «Sóc, de fet, un nacionalista místic, un sebastianista racional. Però sóc, a més, i fins i tot en contradicció amb això, moltes altres coses.» Fernando Pessoa va firmar amb el seu nom nombroses composicions poètiques: el resultat és un corpus heterogeni que continua encara avui enriquint-se amb l?aparició de poemes inèdits (en el present volum en publiquem un, fins ara desconegut, que s?adscriu a l?ideal iberista). L?ortònim, però, no és només el poeta que s?emmiralla en el gloriós passat del seu país, també és el cultivador de la modernitat?així, per exemple, en els seus poemes de tall simbolista i interseccionista?. La tria que avui presentem comprèn els poemes més coneguts i, sobretot, aquells que Pessoa mateix havia volgut que ho fossin. Fernando Pessoa (1888-1935), poeta i assagista, s?ha convertit, amb una obra tan heterodoxa com extensa, en un dels cims creatius de tots els temps. De la seva producció destaca, a més dels llibres que avui presentem, El llibre del desassossec (1935), de pròxima aparició a Quaderns Crema, i El banquer anarquista (Quaderns Crema, 2002).