Sigui com sigui, l'origen mental dels meus heterònims resideix en la meva tendència orgànica a la despersonalització i a la simulació.» Així explica Fernando Pessoa la gènesi dels seus heterònims, poetes inventats per l'autor-«coneguts inexistents»-emmarcats en un teixit literari específic i amb una biografia fictícia pròpia que els atorga autonomia personal i que alhora estableix entre ells una densa i irònica xarxa de relacions. L'edició que avui presentem del poeta ortònim-Fernando Pessoa-i dels tres heterònims-Alberto Caeiro, Álvaro de Campos i Ricardo Reis-va precedida de diferents textos en què els quatre personatges s'expliquen a si mateixos tot explicant els altres. El lector hi trobarà una guia per endinsar-se a l'univers poètic-laberíntic i també diàfan-de Fernando Pessoa.Fernando Pessoa (1888-1935), poeta i assagista, s'ha convertit, amb una obra tan heterodoxa com extensa, en un dels cims creatius de tots els temps. De la seva producció destaca, a més dels llibres que avui presentem, El llibre del desassossec (1935), de pròxima aparició a Quaderns Crema, i El banquer anarquista (Quaderns Crema, 2002). Mestre de Ricardo Reis i d'Álvaro de Campos, Caeiro propugna una poètica de la contemplació i defensa el primitivisme del coneixement que atorga la naturalesa, en una ferma voluntat desintel·lectualitzadora que ha de passar, paradoxalment, per la construcció d'una poesia discursiva. El seu és l'aprenentatge del desaprendre que busca extirpar del text qualsevol connotació de tipus tradicional. «Però això que vós anomeneu poesia és totes les coses. No és poesia: és veure»: així explica el mateix Caeiro una experiència poètica consubstancialment pagana, la del poeta agnòstic que ens llega, en forma de versos lliures, un retorn a la realitat primera de les coses.