Adolf Tobeña analitza a Píndoles o Freud els últims episodis d’aquesta complicada convivència entre els remeis espeditius que ofereixen els psicofàrmacs i el treball de cada individu i el seu terapeuta per solucionar el patiment o el desconcert vital.

Text de contraportada

Atenuar les sotragades de l’existència, alleugerir traumes estressants o aixecar els ànims i els rendiments sexuals són algunes de les qüestions que s’han tractat durant anys a la consulta del psiquiatre. Però l’aparició de substàncies químiques ha desplaçat a un segon pla les teràpies de chaise longue i conversa aplicades per Freud i molts professionals de la clínica psicològica, i avui dia és estrany trobar algú que no faci un ús regular de psicofàrmacs per estabilitzar l’estat d’ànim o buidar el cap de dèries i malsons.

I malgrat aquesta popularització, les píndoles no tenen bona premsa. Consumidors, mitjans de comunicació i fins i tot psiquiatres i psicoterapeutes no veuen de bon ull l’ús de la química per solucionar els mals de l’esperit.