Permanència es teixeix des d?una nostàlgia radicalment valenta amb la punyida delicada del floc de neu, des del traç d?algú que escriu amb una marca rosa al pit i que afirma el seu cos obert que estima: «perdre tant / porta irremissiblement la victòria», diu la veu poètica de Castillo Suarez fregant el bell mig del camí que s?enfila per «Empelts», «Entramats Krainer», «Rescloses enderrocades» i «Pastors elèctrics». Del pròleg d?Anna Gas SerraL?amor com un tractat de botànica, amb espècies primitives i espècies invasores.