Potser la nostra literatura no seria la que és si París, en el seu famós Judici, s'haguera decantat per Atenea, deessa de la intel·ligència que li oferia la saviesa, o per Hera, que li oferia poder, i no per Afrodita -Venus, per als romans-, que li oferia l'amor de la dona més bella del món: Helena. La conseqüència d'esta elecció és per tots coneguda -la guerra de Troya-, però potser haja passat inadvertit l'element subjacent en ella -l'amor- i que es convertirà en motiu per excel·lència de la nostra literatura. Ovidi recull esta passió i la conrea magistralment, les seues obres superaran les barreres dels albors del cristianisme i arribaran a l'ocàs de l'Edat Mitjana castellana com a referent. Se li tradueix, se li còpia i se li imita. Amb les Heroides, Ovidi porta esta passió amorosa a la seua màxima expressió. A través d'epístoles, són heroïnes com Medea, Fedra, Penèlope i tantes altres, les que ens presenten la seua intimitat, els seus sentiments, el seu amor, però sobretot, el seu desamor. El seu pas per l'Edat Mitjana castellana deixarà empremtes indelebles.