La vida de la jove Juliette Lavelle discorre plàcidament entre el seu estudi de Montmarte i les classes a la Universitat de la Sorbonne, on estudia art i literatura orientals. Enmig dels diàlegs irritants amb el seu professor, de l?enlluernament que sent per un poeta tarat, i de les converses telefòniques amb el seu psicoanalista, la Juliette escriu un conte i el presenta al Premi Epimènides de Paradoxes Lògiques. L?argument no és cap altre que el d?un conte que es presenta a un premi i el guanya per unanimitat. Tots els personatges d?aquesta obra coral que prospera a mesura que avança tenen una ombra damunt seu. Tothom vigila tothom. Res no és el que sembla. Tot té una doble cara, un doble fons i dos punts de vista. Res de blanc o negre: aquí hi triomfa l?escala de grisos sota el cel rosaci d?un capvespre a París. Una noia ingènuament brillant, un professor obtús amb psoriasi recurrent, un poeta engalipador i cagacalces, un jurat ben avingut, un psicoanalista mig foll i uns secundaris imprescindibles conformen aquesta nouvelle aparentment asserenada que es transforma en un thriller on els vius i els morts formen part de la mateixa partida d?escacs.Anna Carreras i Aubets (Barcelona, 1977) va estudiar Filologia Catalana, però avorrida de la faixa acadèmica va saltar a l?escriptura com a sistema de vida i com a esclat de l?art. Autora de les novel·les Camisa de foc (Empúries, 2008), Tot serà blanc (Premi Alexandre Ballester 2008, Lleonard Muntaner) i Unes ales cap a on (A Contravent, 2011), ara es dedica a la traducció de novel·la i als articles poètics i mal pagats que publica setmanalment a la premsa del país. Com a assagista destaquen El cervell i les venes (2005) i Altaió i Vinyoli a ?Santa Follia de Ser Càntic? (2014), centrats en la poètica de la postmodernitat. La novel·la Ombres franceses representa un pas endavant respecte a l?estil barroc i enrevessat de la seva obra anterior. Aquesta nova aventura passa el llenguatge pel sedàs de la claredat oriental i es fa amable. El calat dels personatges, la bipolaritat essencial de l?espècie i el fracàs de les relacions humanes ?marca de la casa? tornen a dotar el text d?una escriptura vigorosa propera a la d?Anaïs Nin. No hi ha text sense vida viscuda.