Antonina Canyelles mai no ha format part de la fila índia de la cultura catalana. Ha fet camí i obra tota sola, com ha volgut i quan ha volgut, amb criteris estrictament de   sentiment personal, de creació literària. Tanta llibertat vital necessàriament  s’ha de veure reflectida als seus poemes. Antonina Canyelles té una intel·ligència sibil·lina que interroga: que s’interroga a ella  mateixa i que interpel·la al públic, el porta a posicionar-se, a examinar-se en aquest  món amb crisi de tot, però sobretot amb crisi de credibilitat. Els seus poemes esmolats naveguen entre la realitat i la impostura, els empeny  una combinació de virtuosisme i irreverència. Perquè... quines són les intencions  clandestines dels seus poemes? Poc que ho sabem. Preguntar-se pel pas dels  humans per aquesta cosa més o menys abonyegada que anomenem món, potser?  Com a lectors, aquesta picadura profunda ens porta a investigar-nos, a un estat  d’alerta vital, de vigília personal continua.