Ningú no hauria de veure's abocat a viure al carrer. Les persones que viuen al carrer constitueixen un col·lectiu especial, amb unes característiques molt definides dins del nostre imaginari, un imaginari que s'ha anat construint lentament. Per comprendre la seva realitat, és bo fer un repàs sobre com les hem definit al llarg del temps, per adonar-nos de com les paraules amb què els hem definit no són neutres. El pròleg de Salvador Busquets aborda aquest repàs. Carme Navarro va formar part durant més d'onze anys d'una associació per ajudar les persones que viuen al carrer, l'associació Caliu, a Granollers. En aquest llibre escriu sobre la realitat crua i trista de persones que ha conegut vivint en aquestes condicions, junt amb textos bíblics i reflexions personals. Carme Navarro i Morgades (Granollers 1947). Va treballar en un centre de salut en l'atenció a les persones malaltes. Després de la mort del seu marit de molt jove, va trobar en la comunitat cristiana el seu camí. Des de fa més de quaranta anys està compromesa amb la vida de comunitat i parroquial. «L'any 2006 degut al fet que vaig conèixer per casualitat una persona que vivia al carrer molt a prop de casa, i pocs dies després, una altra dins d'un cotxe, em va motivar conèixer la vida tan dura que porten aquestes persones. Vaig meditar i junt amb altres persones vàrem iniciar una associació a Granollers per intentar ajudar-les, en especial sobre habitatge. Li vàrem posar de nom l'associació Caliu».