Quan els habitants dels suburbis varen trobar en Teo surant al riu, el primer que se'ls va passar pel cap va ser vendre'l als antiquaris de la ciutat. Teo era - i segurament encara ho és- un autòmat bicentenari, fet d'or, plata i ivori. Però tot i així, i encara que un sol dit de l'autòmat els hagués tret de la misèria a tots, abandonaren la idea, perquè Teo podia parlar, menjar, gratar-se, córrer, sentir curiositat i, en definitiva, fer tot allò que fa un nin de deu anys.