El pare havia entomat la custòdia d'aquell llegat, i compto que,quan jo marxava de la casa, obria l'armari per comprovar si tot eraal seu lloc, malfiat com era de mi, pensant que no l'hagués obert,tot i no tenir jo la clau, i l'hagués remenat d'alguna manera.Tanta cura tenia ell de tot, però sobretot d'aquell armari i delseu contingut, que de vegades a l'hora dels fantasmes, en aquellespai de temps entre l'acabament d'allò que en diem nit i el començamentd'allò que en diem matinada, quan no hi havia capmotocicleta que enfilés el carrer Major i el soroll del meu propicervell em desvetllava, em semblava sentir remors que venien dedins de l'armari, veus que argumentaven, discutien, xiuxiuejaveno reien. Fins i tot un cop vaig sentir molt clarament aquest mot:Abu-Simbel. Era clar que l'arxiu de la família contenia moltes vides,i no era estrany pensar que els fantasmes hi retornaven de tanten tant a recordar els noms, els llocs, les afeccions i els assumptespendents (...)