A l'edat mitjana l'ésser humà desbrossa boscos, asseca aiguamolls i fins i tot desvia rius per transformar els usos naturals; estudia quina és la millor manera d'extreure els recursos energètics de la natura i promou oficis urbans com tintoreries, forns de calç, adoberies..., que escampen males olors i transformen el color dels rius, mentre d'altres -els telers- omplen de soroll la ciutat. El desenvolupament de la societat comporta així una completa transformació dels elements de la natura: l'aigua, l'aire, el foc i la terra, la qual propicia, en la mateixa edat mitjana i per primera vegada, una reflexió sobre l'entorn per tal de preservar la vida als rius, retornar la sana olor a les ciutats i evitar que la contaminació malmeti la salut humana. Alhora, la natura continua mantenint el referent de l'imaginari, atès que acull moltes de les creences compartides per la societat i és explicada per la cosmovisió cristiana que engloba tota la Creació. El conjunt perfila una específica relació entre l'ésser humà i l'espai natural.