La poesia de Pietro Civitareale (L’Aquila, 1934) cerca un coneixement serè. Ve d’una certa enyorança. En el seu viatge poètic esquiva els turons punxeguts de la desesperació. Fa seu aquell pensa­ment del poeta grec arcaic Arquíloc que recomanava alegrar-se o entristir-se sense excessos. El que tenim davant, el que esperam, els rius de la desmemòria, el conviden, et conviden a convertir les absències en presències.