La relació entre la medicina catalana i occitana té un origen bastant comú a l'edat mitjana. Aleshores fou molt intensa i després, separades per la política que fa la història, ha estat intermitent. Hi hagué períodes de gran separació i desconeixement, i d'altres amb esforços de proximitat. El setè centenari de la mort d'Arnau de Vilanova, que s'ha escaigut l'any 2011, indueix, gairebé obliga, a un record d'aquesta activitat comuna que Arnau, metge dels reis d'Aragó a Barcelona, metge de papes a Avinyó i professor a Montpeller, simbolitza més bé que cap altre. El fet que des de l'Estatut de 2006, l'occità, en la seva forma aranesa, sigui llengua oficial a Catalunya, obliga, també, a fer un esforç per aquest coneixement. Aquests dos punts ja justificarien un estudi d'aquest tipus. La medicina occitana és molt diversa, per l'extensió mateixa del país. Hi ha hagut una tendència a ser atreta pel focus d'absorció de la gran medicina francesa, amb el seu centre a París. Entre els grans metges francesos, n'hi ha molts d'origen occità. D'altres han treballat en el seu propi territori, des del medi rural fins a l'universitari, i sovint hi ha personalitats importants. Aquí en tenim un notable desconeixement. Així, creiem que val la pena fer una aproximació per a millorar el coneixement del que ha estat el passat, i en part el present, occità en el camp de la medicina.