"L’autor conversa sobretot amb dos personatges ficticis, Max (de cognom Carnap, en record d’un filòsof remarcable) i Odile, però es passa l’estona parlant també directament amb nosaltres. Quan diu que ens proposa esquitxos d’idees, fa molt més que això: ens posa davant el mirall i ens mostra la tensió constant entre la nostra raó i les nostres passions, entre la nostra migrada intel·ligència i la nostra recurrent estupidesa. De fet, hi haurà pàgines que ens ajudaran a emocionar-nos i a descobrir l’estupidesa de la nostra intel·ligència. El llibre ens convida a replantejar-ho tot, a no parar de fer-nos preguntes sobre qualsevol qu?estió. Joan Fuster deia admirativament que Bertrand Russell no era un filòsof sinó un desinfectant. Aquest llibre tampoc no deixarà indiferent el lector. Quan l’acabi de llegir potser sabrà i creurà menys coses, però estic segur que serà una mica més savi" (Josep M. Terricabras).Antoni Lloret i Orriols (Barcelona, 1935). Doctor en Ciències Físiques per les Universitats de Barcelona i de París-Sorbona, membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans, Medalla Narcís Monturiol 2004 i Creu de Sant Jordi 2008. Entre altres tasques, ha estat professor i investigador al Parc Científic de la UB. A més de nombrosos treballs científics, destaquen les publicacions d’unDiccionari de la ciència i la tecnologia nuclears(1979), Micmac, escrita amb Jaume Fuster (1993) i El Cafè Metropol (1999).