Durant l’edat mitjana, les llargues lluites entre els pobles que habitaven la península Ibèrica i els invasors islàmics van fer disminuir la població activa per al treball, de manera que es va incrementar el costum de retenir com a esclaus els presoners de guerra. L’historiador Joaquim Miret i Sans, membre fundador de l’Institut d’Estudis Catalans, explica que a l’Europa feudal només hi havia esclaus als regnes hispànics i als països mediterranis, pel contacte amb ètnies del nord d’Àfrica. Una esclavitud que ja troba documentada a finals del segle x i que s’estén al llarg de tota l’edat mitjana. Cap al final d’aquesta època, ja als segles xiv i xv, els catalans s’abastiren al mar Egeu d’esclaus orientals (tàrtars, russos, circassians...) i comerciaren amb Gènova i Sicília per adquirir-ne de l’àrea dels Balcans. L’esclavitud tingué a Catalunya causes purament econòmiques: l’enorme desproporció de l’extensió territorial i la densitat de la població feia forçós acudir a la servitud, tant pel que fa al conreu de la terra com a diversos oficis manuals i el servei domèstic.