Els relats d'aquest llibre tenen extensions i arguments diversos, centrats majoritàriament a Balaguer entre els anys 50 i 70, a cavall de la realitat i la fantasia, del record i el somni. I ho fa d'una manera amena, senzilla, familiar, perquè parla de si mateix i parla de tots, aconsegueix aquell nivell en què la particularitat es fa interessant a la totalitat, perquè no parla només d'un individu, parla de l'individu, de l'ésser, solitari, social, terriblement tendre, atrapat en l'edat irrepetible, inaturable, de la infantesa, que repensa la infantesa des de la llunyania inabastable, des de la impossibilitat de reviure-la, amb la gosadia de qui crea i tira al dret a través de la memòria. Parla de Balaguer i parla del món. I ens acosta a aquelles escenes entranyables en què els protagonistes són nens, simples, ximples, bufanúvols, en un món no gens innocent (de vegades tanmateix càlid), on el somni estalvia de topar de barres i de dents contra els límits de les coses.