La vida és dura és un retrat minuciós de la vida d’individu i de la seua trajectòria com a pintor famós al País València des de la seua joventut als anys de la transició fins al moment present. La prosa mestra de Josep Franco fa servir un narrador testimoni que, amb el distanciament de l’amistat, i de vegades de l’amistançatge, ens conta des d’una aparent innocència el periple de l’ascensió, caiguda i regeneració del protagonista, víctima d’un món sobre el qual ha perdut tot control. No és casual que aquest narrador siga forense perquè, ensinistrat en la pràctica de la professió, tracta desesperadament d’endinsar-se en la vida íntima del protagonista i dels personatges que els envolten, figures que de tant properes que ens són, ens semblen més que identificables. Però, a més a més, també s’encarrega de determinar les causes i circumstàncies de la davallada d’una societat en crisi, i emetre’n un informe pericial, que, se’ns avisa, és més que parcial. Ara bé, la novel•la, lluny de fatalismes, és una narració honesta, “pintada a mà” i puntejada per un humor que, amb la llunyania d’aquesta recerca constant de significat d’una realitat que defuig comprensió, dessacralitza uns esdeveniments quasi tràgics. “Els límits de la meua pintura són els límits del meu pensament”, declara el protagonista, parafrasejant la frase de Wittgenstein que deia que “els límits del meu llenguatge són els límits del meu món". El nostre llenguatge només pot aplegar a les paraules de les quals en coneixem el significat. Els lectors, obligats per la parcialitat de la visió del narrador, es veuen, d’aquesta manera obligats a llegir entre línies, o bé de fer-se’n còmplices a l’hora de jutjar aquest retaule, un magnífic fresc de la nostra societat contemporània, qüestionada perquè els coneixements que en tenim ja no la identifiquen.