Prendre consciència dels nostres orígens, per tal que aquest coneixement ens donés el poder d'alliberar-nos de la seva dependència, és la finalitat d'aquesta primera i notable síntesi de Jordi Monés del que ha estat la pedagogia catalana al segle XX. Prenent com a eix central l'educació reglada, se'ns ofereix una anàlisi crítica de la complicada i particular evolució de la pedagogia catalana que es mou entre la renovació i el pes de la tradició. Monés realitza una lectura del devenir educatiu de Catalunya que s'allunya dels criteris eclèctics amb què massa vegades s'elabora aquest tipus de síntesi. Un llibre escrit des de l'experiència i la perspectiva d'una de les figures més destacades de la nostra historiografia educativa contemporània.